dimarts, 29 de novembre de 2016

EL PINZELL REPASSA... aquarel·la


El pinzell repassa el seu neguit...
Neteja la brutícia acumulada
amb l’escombra de la realitat.
Es sent artífex de molts afers
que implantats en el paper
no li agraden ni molt ni poc...
Vol estripar la seva obra
que li costà dies i dies de delit.
Però si ho destrueix, quin buit !!
Com omple de nou de vi ranci
si al tirar-lo al foc s’ha cremat
i no en queda borrim, 
sols flam, fum, cendra...?
Per què destruïm el que em fet?
Què haurem deixat penjat 
per sempre que recordi a tots
nostre pas per les dificultats ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-27-11-16

dilluns, 28 de novembre de 2016

SI ARRIBO A VELL... aquarel·la


Si arribo a vell...Què és ser vell ?
Tenir la pell arrugada 
de tant riure o tant plorar,
de tant sentir el calor d’estiuada
o tocar el fred inhòspit del hivern,
de tant fer anar l’aixada
o de tantes caminades a peu ? 
Costa anys i sacrifici, sobretot,
recollir arrugues a cara i mans...
Com les experiències que un ha passat
que ha de engolir fracassos i tensions,
i errors i superar-se sempre i sempre.
Que hi ha més moments difícils,
que zèfirs plaents que et deixin
caminar tranquil i amb serena joia.
Potser ja soc vell i no ho se.
Penso que a un li toca viure anys
i a altres, desgraciadament, no...
Res és segur en nostre camí
t la humilitat és millor que l’orgull.
Jo intento fer el curset
per arribar més lluny cada dia...
Que no sigui culpa meva
quedar callat per sempre.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 26-11-16

diumenge, 27 de novembre de 2016

QUANTES VEGADES... acrílic


Quantes vegades havia pujat
aquells graons d’escala ?
Però reconeixia que el seu pas
anys enrere alegre
ara es tornava feixuc, pesat...
Serà del calçat ?
Es desvestí dels artefactes
i els deixà a vora...
Ara el peu nu besava el graó.
Quina sensació... !!!
Quin experiment... !!!
Semblava que el graó li dava força...
S’assegué en un d’ells
i reclinant el cap
hi esmerça un petó...
Tant que ho havia trepitjat !!
Ara li dava les gràcies.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-26-11-16.

divendres, 25 de novembre de 2016

EN RECORD DE MARIA SERRA... foto de l'any 1935

EN RECORD DE MARIA SERRA, QUE FOU
 LA MEVA MESTRA DE CAGANERS L'ANY 1935
........................
Capitana erets de la pollada que obeïa a voral
quan teva atenta mirada amb delit s’obria
i ajudaves a tots en primigènia lluita per la vida.

La canalla a vora teu fent COSTURA, fent de mestra,
sense regla per enrogir la ma culpable,
però reverenciaves el cabell i galta acaronaves.
Defensaves al plorós que rebia cop o pessigada
i quan la guerra s’encenia posaves pau sublim...
Prou recordo quan em pegaren per dur dol del pare.
no volia, en bon fi, el valent que negre jersei tingués...
Ens collires del braç i donant-nos un petó a galtes,
digueres:... i ara abraceu-vos i perdoneu per sempre
Que mai més, heu entès, mai més us pegueu...!!
Persona valenta sempre. Inarrugable davant el perill.
Voluntat per superar-ne tots els treballs i reptes...
Bondat ,estima, amor i pau en la gran veritat.
Ai, Maria, et reconec com la mar
que en son embat romp les roques
i en seva estima besa la sorra arribant...

dijous, 24 de novembre de 2016

NO M'HA FET NOSA... aquarel·la


46.- 16-3-15
No m’ha fet nosa la gran mentida,
sempre la he pensat companya
que m’ajuda a sentir la veritat.
S’ajunten i es separen,
es destrien i es destrueixen,
es consolen i s’abracen,
es callen i s’esbombolen,
es distreuen i s’afanen,
es suporten i es destrossen,
s’anorreen i s’exalten...
Amagades en la realitat
hem de destriar les seves venes
plenes de sang que es mou amb fervor
amb dos cors potents
on podem trobar el dubte
per que les dos, humils o superbes,
amb mirar tranquil o esverat
sols s’aplanen i costa un ciri
quan la realitat palesa aflora
i canta seves al·leluies i credos
i neda oli sobre aigua
esclafant tots els dubtes...
Sort que la realitat és la realitat...
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.-24-11-16


dimecres, 23 de novembre de 2016

FINS AL TORMO ... aquarel·la


Fins al Tormo arriba la boirada.
Els núvol s’esquincen a estrip
com cames de canalla inquietes
que corre i cau com cabres 
per abruptes camins pedregosos 
per pellar-se amb sang els genolls...
Sorgirà el sol o be ens plourà gota grossa ?
Sembla que el plor es fabrica...
Sembla que el riure es a punt d’esclat...
La natura sàvia té a ma el pèndul.
Mentre uns ploren, altres se’n en riuran.
La misèria de la comprensió situa
a la nuvolada com canalla 
que s’esquinça les seves carns :
total per ploure o obrir al sol el finestral.
Ai, Tormo, quanta penúria  i mesquinesa
passa fregant-te teva pell ancestral.
DE REBAIXES 16.-ANTON.-T.E.- 23-11-16


dimarts, 22 de novembre de 2016

ÉS LA NIT... aquarel·la


És la nit. Fosca. Soroll de grills...
El mirar el tinc extasiat en el cell
que el cel em presta amb els estels
que em sembla un colador de foradets
on podem separar el líquid del sòlit,
i la realitat viva  de les abstraccions ?
També podrien caure eixes lluernes
i que sa mixtura ens fes bona claror....
Grills i lluernes,: sonoritat i llum...
La llum que parla, la claror feta veu.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-22-11-16

divendres, 18 de novembre de 2016

EN EL TALL OBERT... aquarel·la


En el tall obert a la terra,
solc de pollegana, ganivet endolcit,
allí, surt la tartanya, descoberta
als suau, avui, vent i aurífic sol...
La pastorella, pintada de grisa ploma, 
barrunteja, mig vola, camina pel solc.
No li cal fer forat ni remenar la terra humida.
La pollegana amiga esparpilla la terra
i obre el canal on treballa amagada

la perlada menja que ella busca...
Darrera el peu del pagès 
veu la tartanya que belluga
com serpent  i amb bec l’estira. 
La picoteja i volant se l’emporta...
Ja te menja per la menudalla,
ja te menja per ella que no és golafre...

Els cicles de la vida es succeeixen.
Quina ratera o llossa o boca o tret o surriac
atent a la volada cruspirà la carn
que avui al solc,matant, defensa seva vida ?

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-11-16

diumenge, 13 de novembre de 2016

I ENTRANT EN EL TEMPLE... aquarel·la


I entrant en el temple 
es sentí transportat.
Aquelles voltes eren nuvolada
on el miracle de la distància
levitava el cos..
L’esperit pujava al bromall...
El cos es sostenia bellugadís
i la voluntat accedia
el camí de les voltes...
Transportat a altre espai
els finestrals s’obrien
donant un ventijol lluminós
que emborratxava de coloraina.
Vivia instants de majestuositat.

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 11-11-16

ESCANYOLIT QUEDAVA... boli ràpit


Escanyolit quedava l'arbret
mentre ses companys de boscana
creixien erèctils, plançons al aire,
posant orella, ulls i veu a dalt al seu futur. 
Ell, tímid, callat, potser incomprès,

va omplir soca i ramatge curt
sense enveja ni supèrbia d’altures...
Va venir la tempesta crua
i va arrasar els caps alts i tendres.
Fulles i ramatge destrossats
sols aptes pel foc, jovent dessalat...
I allí enmig dels plors intemperats
es veia robust l’abret tímid i callat...
Ara sí que feia tossa
al costat dels abatuts pollancs
que pujaren un dia somniant
a obirar el futur del seu cel.
DE REBAIXES 13.- 12-11-13.- ANTON.


.

dimarts, 1 de novembre de 2016

VALENTS... aquarel·la


48.- 4-7-14
Quan sentim la campana
del podem ser valents
ens mentim a nosaltres mateixos.
Valent, valent, no ho és ningú, perdoneu.
Ser valent és una necessitat
que se’ns presenta, ens acoltella
i no ens deixa recular.
doncs, està en joc la pervivència,
i, aleshores, sí, som VALENTS.
Tenim allí el problema a resoldre
I l’acte en ell mateix vol l’acord amb la valentia.
Si no ho som per que ens acull la por
i no reaccionem...,
ja ens podem donar per finits, se’ns engoliran.
- Sigues valent.- em deien.
- Sí, la meva necessitat imperiosa,
Ineludible, intransferible...
Davant teu el pou insondable,
Darrere, per sort la paret que el sosté.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.-1-11-14

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails