diumenge, 18 de febrer de 2018

EN LSA DISBAUXA DEL TEMPS... aquarel·la


38.-6-2-18
En la disbauxa del temps col•legia,
escrutant amb parsimònia seu futur,
què li esdevindria? Quin portal obriria
el caminal dels encreuaments possibles ?
Les preguntes se les feia encongit dins seu
remenant per adquirir resposta plausible.
L’experiència no li presentava en el plat
la solució o els indicis certs a succeir.
Arropat de preocupacions esgarrapava 
en els instants presents buscant el bromall
que, obrint neteja en seu cel, portés aire nou.
Previsor en quelcom esdevenir lluitava
en la nova vestimenta del pròxim avenir.
Entrar en el futur pròxim és nostre camí
que no para. El busquem i mai el tenim
sempre ha de morir l’instant per tornar a nàixer. 

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 6-2-18

dissabte, 17 de febrer de 2018

EN L'ANIVERSARI DE PEPITA BLADÉ... aquarel·la


49.- 17-2-18
EN L’ANIVERSARI DE PEPITA... !!!
Quin jorn de glòria...!!!
Quin dia de goig i joia... !!!
L’avui s'escrivia en lletres d'or l'estima....
i es conjuraven els beneficis de la companyonia...
S’estrenyien els lligams de la sang,
de la nissaga que no trenca cap ventada
que en abraçades i petons hi tenen tresor i vida...
Avui és teu dia feliç, parenta amiga,
per celebrar-ho amb la galta plena d’alegria.
La FELICITAT, exultant hi sigui avui i sempre,
fent-te, amb tots, sanes i alegres les hores del dia.
Que els vents bufin a teva vora suaus i propicis
amb la jovialitat del plaer del dolç somriure.
FELICITATS, PEPITA... !!!! -- anton. 

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 17- 2-18

divendres, 16 de febrer de 2018

TAULA D'OFRENES... aquarel·la

37.- 6-2-18

Taula d’ofrenes de mantell brodat a ma.
Relliscarien entre dits gots i copes plens...
En les cadires el record parlava de goig i joia
i en mig els rams de flors de felicitat.
La celebració assolia dolçor llaminera
incrustada en pits i esperits de somriure clar.
Satisfeia la fantasia que embromava el lloc
i la melodia de parla era rajolí emmirallat
que dava camp a aquell concert d’amistat.
Tot enjoiava. Gaudia el mot relliscant
d’orella a orella dant-se l’embruix que volava...
El perfum de la paraula embalsamava satisfet
com acaronament de seda en pell nua.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E..- 6-2-18

L'ENTENIMENT JA PASSEJAVA... aquarel·la



36.- 6-2-18

L'enteniment ja passejava idees.
Buscava omplir el got del raciocini
i fixar aquells moments meditats.
Ara té un valor immens en seu sarró
que, ple de paraules, fa vida
esperant instant per sortir al aire
i proclamar les seves dites...
Passejarà, enfosquit, engolosit
en les tapes del llibre, ara, tancat.
Pararà compte al obrir-lo
no s’escapi a pasturar tant de gargot.
Prem la tapa dura i per entre full
rebrolla com formigues sortint del cau,
Fins algunes, alades, volen
buscant llocs, caps on deixar paraules 
plenes de vida per ser compreses...
Qui sap si per renovar ideals vells...!!

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 6-2-18

dimarts, 13 de febrer de 2018

DE VEGADES... aquarel·la

De vegades, no parem 

de donar toms a la sènia insulsa

que no ens aporta la solució.
Encauats en nostre pensar,
com si fos exultant raciocini,
ens alabem nostre premi
com trofeu que ens atorguem...
Al peuar al carrer
veiem que el sol ja ha sortit
t banya de llum tot el terral.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 23-1-18

A LA PARAULA NO DITA... aquarel·la


33.-28-1-18
A la paraula no dita
no se la pot contestar.
Qui sap que es diu
aquell interior que se’ns enfronta
amb el silenci
que ni els grills desperten....
Escoltem  el borrombori
que ens arriba del carrer,
però dins del casal
sabem el que es cou ?
El secret ens envaeix
i quasi ens besa...
Quan esclati no serà ja secret.
Ens alegrarà saber-lo
o no hi darem cuita
i es perdrà com boirina
emparant-se al riu
que la produeix ?
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 28 -1-18.

dilluns, 12 de febrer de 2018

UN INSTANT ÉS UN SOSPIR... aquarel·la


32.-27-1-18
Un instant és un sospir.
Arriba i marxa deixant pas
a altre que ja se’l menja,
fent lloc al que ve darrere.
Vaig viure un instant
que s’escapolí del patró...
Es quedà arrossegant l’ala
i degué endormiscar-se
escrutant i esperant el futur ?
Els instants quasi es calciguen.
Volen entrar en el quadre
i fins s’atropellen...Son únics.
Qui hauria parit a aquell que
temps i temps sense saber d’ell
no deixava posició al següent ?
Com que no podien passar
s’amuntegaren com volcà
tots vius amb ganes de camí
i tenien un atzucac privant
dels instants seu esdevenir normal.
Seria un instant abstracte,
prepotent i avariciós
que robava quant podia
deixant als companys gelats.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 27-1-18

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails